Revista de Menorca

La Revista de Menorca ocupa un espai central dins la història de la cultura illenca des de la seva creació el 1888 fins a l’actualitat. Reflex de la dinàmica històrica de més d’un segle, els milers d’articles aporten un coneixement enciclopèdic, tan humanístic com científic, de la realitat menorquina.

Les dificultats de consolidació en les quatre primeres èpoques —sota la direcció de Joan Seguí Rodríguez (1888-1891), Gabriel Llabrés Quintana (1896-1897) i Francesc Hernández Sanz (1898-1899 i 1902)— es resolen l’any 1906 quan, gràcies a l’intel·lectual Hernández Sanz, la revista, convertida en òrgan de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic, emprèn la seva etapa més brillant  i emblemàtica, qüestionada per l’esclat de la Guerra i l’inici del règim franquista. La sisena època (1943-1955) es resol en un buit, cobert a partir del 1961 dins unes coordenades de represa de la menorquinitat cultural. El 1990 s’inicia la vuitena època amb la col·laboració de l’Ateneu i l’Institut Menorquí d’Estudis per tal de “respondre més adequadament a les exigències culturals d’avui”.

Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), de Maria Lluïsa Canut i José Luis Amorós, és una obra clau per obrir-nos les portes a un dels materials d’investigació i de divulgació sense els quals és inexplicable la cultura de Menorca fins ara mateix. Així com també l’obra de Miquel Barber Barceló, Índice de la Revista de Menorca 1961-1980, ha esdevingut eina imprescindible per als investigadors.