Revista de Menorca

Consulteu els sumaris de la Revista de Menorca.

La Revista de Menorca ocupa un espai central dins la història de la cultura illenca des de la seva creació el 1888 fins a l’actualitat. Reflex de la dinàmica històrica de més d’un segle, els milers d’articles que conté aporten un coneixement enciclopèdic, tan humanístic com científic, de la realitat menorquina.

Es consideren 9 èpoques en la llarga existència de la Revista de Menorca, essent les primeres quatre les de les dificultats de consolidació. Durant la primera època (1888-1890) el propietari i director fou Joan Seguí, i es tanca amb la seva mort. La segona època (1896-1897) correspon a la direcció de Gabriel Llabrés, professor d’institut que l’havia adquirit, i acaba quan Llabrés és traslladat a Cáceres. A continuació l’adquireix Francesc Hernández Sanz, també professor a l’institut de Maó i comença la tercera època (1898-1899), que finalitza a causa de les dificultats financeres que travessa la publicació. El mateix Francesc Hernández ho torna a provar en 1902 (és la quarta època) però novament les dificultats financeres l’obliguen a tancar.

Un cop creat l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, la Revista de Menorca n’esdevé l’òrgan i inicia així la cinquena època (1906-1934), la més brillant de la seva història, que finalitza amb els moments previs a la guerra civil espanyola.

La sisena època (1943-1955) és la de la postguerra, molt marcada per la ideologia del règim franquista tal com la mateixa Revista de Menorca publicava –i no se n’amagava- en el primer número de 1943: “…al continuar su publicación, siempre de acuerdo con las actuales normas y de la nueva cultura que se ha logrado implantar gracias a la espada de nuestro invicto Caudillo…”. Però malgrat la miraculosa espada, la Revista finalitza novament per manca de recursos.

Tossudament l’Ateneu es resisteix a què la Revista desaparegui malgrat les normas y la nueva cultura que s’havien implantat en l’època anterior, i la revitalitza iniciant una setena época (1961-1989) que funciona, això sí, amb importants mancances econòmiques fins que en 1990 s’inicia la col·laboració amb l’Institut Menorquí d’Estudis i s’inaugura la vuitena època (1990-2000).

En 2001 s’inicia la novena època, amb una doble direcció: Josefina Salord en representació de l’Ateneu i Miquel Àngel Limón Pons, de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), de Maria Lluïsa Canut i José Luis Amorós, és una obra clau per obrir-nos les portes a un dels materials d’investigació i de divulgació sense els quals és inexplicable la cultura de Menorca fins ara mateix. També és de referència l’obra de Miquel Barber Barceló, Índice de la Revista de Menorca 1961-1980, que ha esdevingut eina imprescindible per als investigadors, publicada a la mateixa Revista de Menorca. I cal no oblidar tampoc l’article de Miquel Àngel Limón Pons Revista de Menorca: La pervivència centenària d’una publicació cultural d’estudis locals, publicat a “Els estudis i la premsa local al segle XXI”.

Ho vols compartir?