XXXIX Saló de Primavera

Lliurament del Premi de Pintura
 Guillermo de Olives Pons

Divendres, 11 de juny
 Sala d’Actes a les 20 hores

Partint dels seus arquetips teatrals, i amb una música en tot moment extraordinària, Mozart i el llibretista Lorenzo Da Ponte van aconseguir anar molt més enllà de l’òpera buffa convencional. El resultat: tres magnífiques òperes conegudes com la “Trilogia da Ponte”.

Donat el creixent interès que han suscitat, i davant el risc que no hi hagués continuïtat per falta de finançament, l’Ateneu va suggerir al finalitzar el cicle de tardor, que fos gràcies als mateixos assistents el finançament d’aquestes sessions, establint uns preus per sessió o per tot el conjunt. La resposta va ser massiva i això ens ha animat a donar-los continuïtat amb el seu suport.

Per assistir en aquest curs s’haurà d’abonar la quantitat de 10€ per sessió ó 28€ per la totalitat del curs. Si són socis d’aquesta entitat, la quantitat per sessió serà de 8€, o 22€ en la seva totalitat. Moltes gràcies a tots per la seva col·laboració.

Dimecres, 26 de maig
Les noces de Fígaro

Les noces de Fígaro ens endinsa en un món on el sentiment adquireix una importància en absolut incompatible amb la comicitat d’uns embolics aparentment sense sortida. Amb aquesta meravella, basada en l’obra teatral homònima de Beaumarchais (i continuació de El Barber de Sevilla del mateix dramaturg francès), Mozart i Da Ponte inicien el genial tríptic que culminarà en Così fan tutte.

Dijous, 27 de  maig
Don Giovanni

Gairebé podríem dir que el Don Giovanni de Mozart i Da Ponte anticipa, des de l’anomenat “Segle de les llums”, un dels trets més característics que tindrà el futur Romantisme: l’atracció per la nit i la foscor. Malgrat dugui l’etiqueta d’òpera buffa –per tant, “còmica”–, el somriure se’ns congela als llavis quan veiem l’avenç implacable de l’argument envers un final ple d’un terror i una energia que retruny des de l’abisme.

Dissabte, 29 de maig
Cosi fan tutte

Amb Così fan tutte, darrer títol de la trilogia i també darrera incursió de Mozart en el gènere de l’òpera buffa, ens trobem de nou davant d’un devessall de genialitat. Escrita amb total maduresa, podem afirmar que es tracta d’una gran broma, sí, però amb un punt de seriositat i molta ironia. Fascinant com tota la seva música, ens fa riure, somriure i també pensar.

Sala d’Actes a les 19 hores

Creiem que l’important d’aquest cicle és descobrir al perceptor l’autenticitat del que veu. La mirada aspira l’espectacle lluminós del món i ho tradueix en imatges i en paraules.

Amb les conferències programades s’intentarà presentar la percepció visual, la qual depèn, a més de la nostra constitució orgànica, de la nostra memòria i de les nostres capacitats de raonament, de la nostra pertinença a un grup social o afectivitat personal. Però aquí el que es va a analitzar són imatges pictòriques i convindrà, per tant, analitzar paral·lelament la mirada de l’artista que crea i la mirada que l’espectador dirigeix sobre els productes de la creació.

És cert que molts postulats òptics han permès l’elaboració d’un llenguatge plàstic comú a l’espècie humana, però hi ha molts altres que provoquen diversitat d’opinions.

Es tracta d’ordenar les lleis, que estableix la creació pictòrica i el coneixement de la maquinària cerebral que facilita les dades de les imatges. Però moltes vegades deixem adormir la nostra capacitat innata d’entendre amb els ulls i cal despertar-la.

Aquest cicle té com objectiu l’estudi d’algunes d’aquestes virtuts de la visió pictòrica. Descobrir a l’espectador el que veu, és a dir, moltes vegades veiem però no sabem com ho veiem. La intenció és descriure les classes de coses que veiem i els mecanismes que s’apliquen.

És per això que s’ha programat que sigui un creador, Juan Vida, perquè ens narri com es posa davant d’un quadre un pintor. Per altra banda s’ha convidat a una comissària d’exposicions, com és Maria Corral des del punt de vista de com observa una d’aquestes obres una crítica d’art. Es conta també amb un investigador i ensenyant d’Història de l’Art, la professora de la UIB Mercè Gambús, i Josep Bagur, Llicenciat en Belles Arts i Vocal de l’Ateneu.

Divendres, 14 de maig
“Aprendre a gaudir de la pintura. La diversitat de les mirades”
Mercè Gambús
Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Dret

Divendres, 21 de maig
“Como vivir el arte”
Maria de Corral
Crític d’Art i Comissaria independent

Divendres, 28 de maig
“Ver y mirar lo que esconde un cuadro”
Juan Vida
Pintor Granadí

Divendres, 4  de juny
“L’art: l’autenticitat del que veiem”
Josep Bagur
Llicenciat en Belles Arts

Sala d’Actes a les 20 hores
Organitza l’Ateneu de Maó amb el suport de la Universitat de les Illes Balears

BASES

Ens proposem conèixer l’obra i el pensament de l’autor entorn la literatura i la vida, fer un passeig pel laberint, conduïts pel fil d’Arianna dels autors i autores de les nostres illes.

Consulteu el Triptic

Divendres 15 de gener
Jaume Pomar

Divendres 12 de febrer
Antònia Vicens

Divendres 12 de març
Bartomeu Ribes

Divendres 16 d’a bril
Antoni Xumet

Sala d’Actes a les 20 hores.

Organitza l’Ateneu de Maó en col·laboració amb la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes Balears.

Un altre concert, aquest organitzat pel Grup Filharmònic, va tenir lloc el 4 de setembre al Saló d’Actes d’aquest Ateneu, la primera part va anar a càrrec del duo Lemeck-Popovich (flauta i piano respectivament) amb obre de “Bozza” i “Fauré” i una segona part, en la qual Begoña Canet al violí i Ulana Popovich al piano van interpretar el “Concert per a violí i orquestra de F. Mendelson”, preciosa obra plena de dificultat de la qual van sortir més que airoses. Tant la primera part com la segona van rebre el reconeixement del públic, menys nombrós del que el concert mereixia.

Jaume Bertranpetit, catedràtic de Biologia de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que el coneixement de material genètic de les cèl·lules afavorirà la seva aplicació terapèutica. El començament del curs acadèmic va atreure l’interès del socis de l’entitat. El catedràtic de Biologia de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Bertranpetit, va oferir ahir al vespre la conferència inaugural del curs acadèmic 2009-2010 de l’Ateneu de Maó. El conferenciant, especialista en el genoma i el genoma humà, va plantejar la vigència del llegat de Darwin i va recalcar el fet d’aprofitar tot el coneixement que tenim per respondre qüestions evolutives i que són molt properes als humans.

Què ens queda del llegat de Darwin?

Ens queda pràcticament tot, les coses que va dir Darwin són magnífiques. Va ser una persona molt avançada en el seu temps i, sobretot, ens va explicar que podem entendre l’evolució dels éssers vius sense la necessitat de forces externes.

L’evolució s’entén pels mecanismes biològics. Però el que Darwin no sabia és quins mecanismes biològics hi havia sota de tot això. I aquí és on hi ha la trobada del coneixement del genoma amb l’evolució, es tracta d’aprofitar el que coneixem del genoma humà i, en general, de tots els genomes per ser capaços de reconstruir l’evolució. Això és una cosa molt nova i molt bonica.

Són els humans una espècie diferent a la resta que hi ha sobre la Terra?

No hi ha una manera objectiva de donar la resposta. Nosaltres som humans i sempre ens veim molt diferents. Quan ens miram el genoma, que és el punt on podem quantificar les diferències, ens vénen les respostes que són realment interessants. Els humans som molt poc diferents d’altres espècies. Les diferències que fan humans als humans és un nombre petit. Amb el ximpanzé compartim el 99 per cent del genoma, llavores la diferència és només de l‘1 per cent. Això vol dir dues coses: que ho compartim quasi tot amb el ximpanzé i que amb l’1 per cent ha de ser capaç de fabricar-se una espècie diferenciada com som els humans.

Quines són les diferències?

Per primera vegada podem quantificar el nombre de diferències del genoma d’una persona respecte de l’altra, que és de l’ordre de l’1 per mil. De tot el genoma, 999 unitats d’informació són iguals, mentre que una és diferent. La diferència és altra vegada molt petita, cosa que no ens estranya tant, perquè entre els humans som molt semblants. Els humans ens semblam més entre nosaltres que els ximpanzés entre ells.

Per què?

La resposta és molt senzilla, els humans tenim un origen molt modern, som una espècie molt recent sobre la Terra, tot just fa 100.000 anys. A Atapuerca s’han trobat restes d’humans que vivien fa 800.000 anys, però no són els nostres perquè es van extingir. Això té una contrapartida interessant i és que trenca totalment el concepte tradicional de races i ens parla de que la Humanitat ens assemblem tots extraordinàriament molt més del que haguéssim pensat. On hi ha pràcticament tota la diversitat humana actual és dintre de les poblacions africanes on es dóna l’origen de la resta de la Humanitat.

És superior l’home al ximpanzé?

És diferent, jo no diria que és superior. Biològicament no es pot fer servir la paraula superior. Un pi no és superior a un ullastre, són diferents. El que passa és que els humans hem fet coses que tecnològicament els altres no han estat capaços de fer. No hi ha un estat superior ni un inferior, totes les espècies que viuen un moment determinat són espècies que suposam han estat ben adaptades, perquè si no s’haurien extingit.

El genoma interessa a l’àmbit científic o també ho pot fer a la gent del carrer?

Les implicacions que té el coneixement del genoma ens afecten a tots, s’estan començant a fer uns canvis terapèutics totals. La farmacologia d’aquí a pocs anys o la que ja és ara no té res a veure amb el que ha estat fins avui dia. També hi ha implicacions socials, econòmiques, ètiques. Ens podem demanar fins quin punt hi ha un determinisme o no biològic, l’eterna disputa de si som una tabla rasa quan neixem o realment tenim moltes coses inscrites. Gràcies als estudis del genoma podem dir que neixem amb una quantitat considerable de coses fetes. També serem molt conscients el dia que el metge, abans de receptar-nos una cosa, es miri el genoma per saber la quantitat del producte que necessitem. Això ja s’està fent servir en alguns centres i segons per a quins medicaments.

Podran desaparèixer les malalties incurables?

No. Seguirà havent-hi malalties, però sabrem com funcionen les coses i ens oferirà la possibilitat de modificar-les. Una de les primeres modificacions serà veure si es pot incidir sobre el procés d’envelliment, és un dels punts més essencials, tot i que en aquests moments és una cosa que estem lluny. Quan parlam de malalties, no hi sol ver massa problemes ètics. Però, modificar la velocitat de l’envelliment, és una cosa acceptable o no? No ho sabem, hi ha d’haver un debat ètic en la població, s’haurà de parlar en el moment que tecnològicament sigui possible. Hi ha temes que són complicats i que seran reptes ètics per a un futur proper.

Publicat al Diari  Menorca el dia 24-10-09